Les últimes paraules del president Macià, foren Pobre Catalunya, i van ser pronunciades al 1933, en una España dominada per la CEDA de Gil Robles i a una Catalunya molt dividida en tres blocs, dretes, esquerres i anarquistes. Preveia temps difícils per a Catalunya i segurament per a la República.
75 anys despres les coses han canviat molt, som una comunitat autònoma, el nou estatut dicta en el preàmbul que som una nació, i al pais, un tripartit d´esquerres i nacionalista governa desde la Generalitat. Peró la realitat es que el país està patint moltes coses, desde l´ineficacia política, el ofegament fiscal i una falta de ma ferma per a dur a terme moltes inversions.
S´ha instaurat una cultura del "no" , no al trasvassament, no al quart cinturó, no a la linea de tensió eléctrica amb França.....
Probablement també ens mirem massa al melic i moltes vegades tindríem que tirà pel dret i deixar-nos de tonteries.
Vivim en un pais, a on la nostra cultura no ha sigut mai ni explicada ni ben vista. Una España a on nomes hi ha cabuda per a una visió de la mateixa. Per tant ni ens deixen participar ni ens deixen ser (lo que vulgarment es diu, ser cornut i pagar el beure). Així com d´altra banda alguns parlen en to de burla de la nostra cultura com a "cultureta catalana" (com quelcom minoritari i folklòric).
La nostra identitat es una cultura que s´ha de cuidar i protegir pero no "gensmenys" (com diria el molt honorable) hem de fer moltes coses mes(millorar el finançament, noves infraestructures, connexió amb França, polítiques fiscals mes favorables a les famílies i les pymes, invertir en I+D i mirar cap a Europa i cap a la Mediterrània)
Del contrari el nostre futur i sobretot el dels nostres fills serà força complicat i la "pobre Catalunya" ho tindrà malament.
Salut i treball.
1 comentario:
Lo que falta en España y Catalunya, además de todo lo dicho es una clase política realmente eficiente y convincente. Es imprescindible que además de esa utópica relación con la cotidianeidad y con lo que de verdad preocupa a la gente, existan políticos de calado que convenzan y que venzan, que no solamente sean títeres sin convicciones ni ideas. De esto, se ha visto poco. Y cuando se ha visto, la práctica ha resultado lamentable. Hablo de cultura, pero sobre todo, de cultura política. Los Maciá, Companys, Azaña y Lerroux de la República no existen hoy. ¿Dónde quedaron aquellos discursos llenos de ideas?
Un saludo y enhorabuena por tu blog
Publicar un comentario